Ens llevem i sortim de l’alberg sense esmorzar, decidim que ho farem al mercat, un lloc on no podem deixar de tornar, perquè és la Riga de veritat, és allà on veiem realment com viuen els ciutadans d’aquesta capital bàltica. Ens asseiem amb una pasta i una xocolata fumejant en una tauleta que hi ha en un raconet del mercat. Una senyora que seu a la taula del costat -només hi ha tres taules en aquest petit bar que gairebé sembla improvisat- ens demana si som de Moldàvia i, malgrat que li desmentim, el seu anglès és tan pobre i el nostre letó inexistent que marxa convençuda que aquest matí ha conegut dues noies que venien de la llunyana regió moldava. Després d’esmorzar fem altra vegada una volta pel mercat. Aquesta vegada ja no ens el mirem tant amb ulls de turistes, ara ja sembla que el coneixem una mica més.
Tornem al centre i ens adonem que encara ens falta per veure el famós gat que hi ha a tots els souvenirs de la ciutat, comencem a donar voltes mirant al capdamunt dels edificis i finalment el veiem dalt de tot d’una teulada de la plaça Meistaru. Ja no ens costa gaire després trobar el gos que se li enfronta. Tots dos són la representació de la clàssica història de dos veïns que estaven com gat i gos, però potser és l’única vegada que la cosa va anar tan lluny que va ser necessari fins i tot que en quedés constància visible en dues escultures enganxades al capdamunt dels teulats de la ciutat.
És curiós com el primer dia de ser en una ciutat sovint acabes dinant al lloc on hi ha tots els turistes, un lloc clarament visible que gairebé et surt al pas i al qual sense rumiar-t’ho més de dues vegades accedeixes perquè et sembla que hi podràs menjar prou bé. Després, un cop entaulat, t’adones que tothom és estranger, que els del país no hi entren gaire i que, per tant, potser no era el millor lloc per descobrir l’autèntica cuina del país. Tot i que a mi el dinar d’ahir em va semblar prou bo, penso que potser és com quan et menges una paella en un restaurant turístic de les Rambles de Barcelona envoltat de turistes i estàs a punt d’aixecar-te i cridar que aquella no és l’autèntica paella, perquè d’autèntica no saps segur si n’hi ha cap, però el que és ben clar és que n’hi ha de molt més bones que aquelles que et serveixen amb un aire de cosa prefabricada, perquè totes són iguals, no hi ha un musclo fora de lloc ni cap dels escamarlans treu més el cap que un altre. Sigui com sigui, tots som turistes alguna vegada i acabem menjant allò que les guies ens recomanen però que probablement no és el que mengen els habitants d’aquella ciutat en el seu dia a dia.
Avui, doncs, decidim dinar allà on més cua veiem de gent del país, un restaurant de menjar ràpid, de fet, és un self-service de pelmenis, uns raviolis russos que sembla que són la predilecció de tots els habitants d’aquesta ciutat, que surten apressats de la feina i que hi han de tornar potser en menys d’una hora si jutgem per la rapidesa amb què engoleixen aquesta pasta que acompanyen d’amanida també russa. La decoració vol ser una mica gaudiniana, amb imitació del trencadís modernista, però bé, segurament el decorador no s’havia passejat mai pel Parc Güell quan ho va fer… De tota manera, dinem prou bé i acompanyo el dinar amb el que sembla la beguda predilecta d’aquesta gent per acompanyar els àpats, un bon got de quefir, aquella mena de llet quallada que no arriba a ser encara ben bé un iogurt.
Al temps de menjar-nos el dinar han passat tres torns diferents per la taula del costat. Ja veiem que aquest no és un país de sobretaules, però nosaltres ens hi quedem una bona estona contemplant com entren i surten els executius agressius, els paletes, els pintors i els pares i mares acompanyats de dues o tres criatures que no paren de rondinar.
Pugem per última vegada les escales de l’alberg que ens ha acollit durant dues nits –per cert, situat al pis de sobre d’un local d’estriptís- , recollim les maletes, diem adéu a la recepcionista i, ben carregades, enfilem el camí de l’estació d’autobusos.
L’autocar arriba un quart abans de l’hora i ens asseiem com podem amb les motxilles entre les cames per no deixar-les al portaequipatges. Passem molt a prop d’un edifici d’arquitectura clarament soviètica que els ciutadans de Riga anomenen el pastís d’aniversari d’Stalin per la forma que té. Les ciutats no poden amagar mai la seva història, i, per sort, sempre va lligada amb la ironia dels seus habitants davant de tot allò que tal vegada els ha fet molt de mal. Sortim de la ciutat i agafem una carretera molt recta i que sembla que no s’ha d’acabat mai. El paisatge, a banda i banda, és igual i em recorda molt el de Finlàndia. De fet, no en som gaire lluny. A la frontera amb Estònia hi estem una bona estona, perquè la policia se’ns emporta els passaports i no els torna fins ben bé després d’uns vint minuts d’espera.
Tornem al centre i ens adonem que encara ens falta per veure el famós gat que hi ha a tots els souvenirs de la ciutat, comencem a donar voltes mirant al capdamunt dels edificis i finalment el veiem dalt de tot d’una teulada de la plaça Meistaru. Ja no ens costa gaire després trobar el gos que se li enfronta. Tots dos són la representació de la clàssica història de dos veïns que estaven com gat i gos, però potser és l’única vegada que la cosa va anar tan lluny que va ser necessari fins i tot que en quedés constància visible en dues escultures enganxades al capdamunt dels teulats de la ciutat.
És curiós com el primer dia de ser en una ciutat sovint acabes dinant al lloc on hi ha tots els turistes, un lloc clarament visible que gairebé et surt al pas i al qual sense rumiar-t’ho més de dues vegades accedeixes perquè et sembla que hi podràs menjar prou bé. Després, un cop entaulat, t’adones que tothom és estranger, que els del país no hi entren gaire i que, per tant, potser no era el millor lloc per descobrir l’autèntica cuina del país. Tot i que a mi el dinar d’ahir em va semblar prou bo, penso que potser és com quan et menges una paella en un restaurant turístic de les Rambles de Barcelona envoltat de turistes i estàs a punt d’aixecar-te i cridar que aquella no és l’autèntica paella, perquè d’autèntica no saps segur si n’hi ha cap, però el que és ben clar és que n’hi ha de molt més bones que aquelles que et serveixen amb un aire de cosa prefabricada, perquè totes són iguals, no hi ha un musclo fora de lloc ni cap dels escamarlans treu més el cap que un altre. Sigui com sigui, tots som turistes alguna vegada i acabem menjant allò que les guies ens recomanen però que probablement no és el que mengen els habitants d’aquella ciutat en el seu dia a dia.
Avui, doncs, decidim dinar allà on més cua veiem de gent del país, un restaurant de menjar ràpid, de fet, és un self-service de pelmenis, uns raviolis russos que sembla que són la predilecció de tots els habitants d’aquesta ciutat, que surten apressats de la feina i que hi han de tornar potser en menys d’una hora si jutgem per la rapidesa amb què engoleixen aquesta pasta que acompanyen d’amanida també russa. La decoració vol ser una mica gaudiniana, amb imitació del trencadís modernista, però bé, segurament el decorador no s’havia passejat mai pel Parc Güell quan ho va fer… De tota manera, dinem prou bé i acompanyo el dinar amb el que sembla la beguda predilecta d’aquesta gent per acompanyar els àpats, un bon got de quefir, aquella mena de llet quallada que no arriba a ser encara ben bé un iogurt.
Al temps de menjar-nos el dinar han passat tres torns diferents per la taula del costat. Ja veiem que aquest no és un país de sobretaules, però nosaltres ens hi quedem una bona estona contemplant com entren i surten els executius agressius, els paletes, els pintors i els pares i mares acompanyats de dues o tres criatures que no paren de rondinar.
Pugem per última vegada les escales de l’alberg que ens ha acollit durant dues nits –per cert, situat al pis de sobre d’un local d’estriptís- , recollim les maletes, diem adéu a la recepcionista i, ben carregades, enfilem el camí de l’estació d’autobusos.
L’autocar arriba un quart abans de l’hora i ens asseiem com podem amb les motxilles entre les cames per no deixar-les al portaequipatges. Passem molt a prop d’un edifici d’arquitectura clarament soviètica que els ciutadans de Riga anomenen el pastís d’aniversari d’Stalin per la forma que té. Les ciutats no poden amagar mai la seva història, i, per sort, sempre va lligada amb la ironia dels seus habitants davant de tot allò que tal vegada els ha fet molt de mal. Sortim de la ciutat i agafem una carretera molt recta i que sembla que no s’ha d’acabat mai. El paisatge, a banda i banda, és igual i em recorda molt el de Finlàndia. De fet, no en som gaire lluny. A la frontera amb Estònia hi estem una bona estona, perquè la policia se’ns emporta els passaports i no els torna fins ben bé després d’uns vint minuts d’espera.
No comments:
Post a Comment