Riga II (Letònia)

Ens llevem i sortim de l’alberg sense esmorzar, decidim que ho farem al mercat, un lloc on no podem deixar de tornar, perquè és la Riga de veritat, és allà on veiem realment com viuen els ciutadans d’aquesta capital bàltica. Ens asseiem amb una pasta i una xocolata fumejant en una tauleta que hi ha en un raconet del mercat. Una senyora que seu a la taula del costat -només hi ha tres taules en aquest petit bar que gairebé sembla improvisat- ens demana si som de Moldàvia i, malgrat que li desmentim, el seu anglès és tan pobre i el nostre letó inexistent que marxa convençuda que aquest matí ha conegut dues noies que venien de la llunyana regió moldava. Després d’esmorzar fem altra vegada una volta pel mercat. Aquesta vegada ja no ens el mirem tant amb ulls de turistes, ara ja sembla que el coneixem una mica més.
Tornem al centre i ens adonem que encara ens falta per veure el famós gat que hi ha a tots els souvenirs de la ciutat, comencem a donar voltes mirant al capdamunt dels edificis i finalment el veiem dalt de tot d’una teulada de la plaça Meistaru. Ja no ens costa gaire després trobar el gos que se li enfronta. Tots dos són la representació de la clàssica història de dos veïns que estaven com gat i gos, però potser és l’única vegada que la cosa va anar tan lluny que va ser necessari fins i tot que en quedés constància visible en dues escultures enganxades al capdamunt dels teulats de la ciutat.
És curiós com el primer dia de ser en una ciutat sovint acabes dinant al lloc on hi ha tots els turistes, un lloc clarament visible que gairebé et surt al pas i al qual sense rumiar-t’ho més de dues vegades accedeixes perquè et sembla que hi podràs menjar prou bé. Després, un cop entaulat, t’adones que tothom és estranger, que els del país no hi entren gaire i que, per tant, potser no era el millor lloc per descobrir l’autèntica cuina del país. Tot i que a mi el dinar d’ahir em va semblar prou bo, penso que potser és com quan et menges una paella en un restaurant turístic de les Rambles de Barcelona envoltat de turistes i estàs a punt d’aixecar-te i cridar que aquella no és l’autèntica paella, perquè d’autèntica no saps segur si n’hi ha cap, però el que és ben clar és que n’hi ha de molt més bones que aquelles que et serveixen amb un aire de cosa prefabricada, perquè totes són iguals, no hi ha un musclo fora de lloc ni cap dels escamarlans treu més el cap que un altre. Sigui com sigui, tots som turistes alguna vegada i acabem menjant allò que les guies ens recomanen però que probablement no és el que mengen els habitants d’aquella ciutat en el seu dia a dia.
Avui, doncs, decidim dinar allà on més cua veiem de gent del país, un restaurant de menjar ràpid, de fet, és un self-service de pelmenis, uns raviolis russos que sembla que són la predilecció de tots els habitants d’aquesta ciutat, que surten apressats de la feina i que hi han de tornar potser en menys d’una hora si jutgem per la rapidesa amb què engoleixen aquesta pasta que acompanyen d’amanida també russa. La decoració vol ser una mica gaudiniana, amb imitació del trencadís modernista, però bé, segurament el decorador no s’havia passejat mai pel Parc Güell quan ho va fer… De tota manera, dinem prou bé i acompanyo el dinar amb el que sembla la beguda predilecta d’aquesta gent per acompanyar els àpats, un bon got de quefir, aquella mena de llet quallada que no arriba a ser encara ben bé un iogurt.
Al temps de menjar-nos el dinar han passat tres torns diferents per la taula del costat. Ja veiem que aquest no és un país de sobretaules, però nosaltres ens hi quedem una bona estona contemplant com entren i surten els executius agressius, els paletes, els pintors i els pares i mares acompanyats de dues o tres criatures que no paren de rondinar.
Pugem per última vegada les escales de l’alberg que ens ha acollit durant dues nits –per cert, situat al pis de sobre d’un local d’estriptís- , recollim les maletes, diem adéu a la recepcionista i, ben carregades, enfilem el camí de l’estació d’autobusos.
L’autocar arriba un quart abans de l’hora i ens asseiem com podem amb les motxilles entre les cames per no deixar-les al portaequipatges. Passem molt a prop d’un edifici d’arquitectura clarament soviètica que els ciutadans de Riga anomenen el pastís d’aniversari d’Stalin per la forma que té. Les ciutats no poden amagar mai la seva història, i, per sort, sempre va lligada amb la ironia dels seus habitants davant de tot allò que tal vegada els ha fet molt de mal. Sortim de la ciutat i agafem una carretera molt recta i que sembla que no s’ha d’acabat mai. El paisatge, a banda i banda, és igual i em recorda molt el de Finlàndia. De fet, no en som gaire lluny. A la frontera amb Estònia hi estem una bona estona, perquè la policia se’ns emporta els passaports i no els torna fins ben bé després d’uns vint minuts d’espera.

Riga I (Letònia)

Riga va créixer sobretot a partir del segle XIII, quan es va convertir en la capital comercial més important de la mar Bàltica. Després, els polonesos, els suecs i finalment els russos es van convertir en els governants d’una ciutat i d’un país que va aconseguir la seva plena independència fa molt pocs anys, concretament l’any 1991, quan es va desvincular definitivament de la URSS. Totes aquestes ocupacions, doncs, hi han deixat la seva petja i suposo que l’anirem descobrint de mica en mica durant els dos dies que passarem a la ciutat.
Al costat de l’estació d’autobusos hi ha un mercat immens, el Centralais Tirgus (Mercat Central) i comencem per aquí. Sempre m’ha agradat descobrir els mercats dels llocs on viatjo, perquè són llocs amb molta vida, llocs que et diuen molt d’on ets i de com és la gent. Veus què mengen, com es vesteixen, què els agrada, com parlen i com fan els tractes comercials. Malgrat que el món sigui cada vegada més globalitzat i a cada cantonada et trobis un establiment de venda de roba, de productes cosmètics o de la llar que podries trobar voltant per qualsevol ciutat catalana, és en els mercats on veus l’essència del país, és on la globalització encara no ha pogut entrar del tot.
Part del mercat és descoberta i una altra part és a dins dos immensos hangars que es veu que havien servit per construir-hi zepelins: passem per les parades de flors, de mitjons de llana, de fruita, de verdura, de carn, i també veiem com n’hi ha moltes que venen coses de segona mà: recanvis d’aixetes, gorres russes, ulleres graduades,… Ens sorprèn que hi hagi gent que vengui bosses de plàstic ja utilitzades de les més diverses firmes internacionals. Això em fa pensar que la transició d’aquest país cap al capitalisme no és tan senzilla com ens volen fer creure. És curiós com una bossa Adidas gastada per l’ús et pot explicar tantes coses…
Abans de marxar cap al centre de la ciutat, on se suposa que la guia ens manava de començar la visita, encara ens topem amb els venedors ambulants de cervesa, amb un barril al costat i despatxant beguda a uns i altres malgrat que són encara poc més de les deu del matí.
Comencem per la catedral a la Doma Laukums, el castell (Rigas Pils) –construït pels cavallers de l’orde teutònic al segle XIV i refet posteriorment als segles XV i al XVI- i seguim cap a la Porta Sueca (Zviedru Varti) i després la Torre de la Pólvora (Pulvertornis) i el carrer on hi ha les Tres Germanes (Tris Brali), que no són tres dones de la mateixa família, sinó tres cases antigues que es recolzen l’una amb l’altra per no enfonsar-se després d’haver resistit tant de temps.
És una ciutat tranquil·la, Riga, i bonica. Tot sembla endreçat i preparat per fer-hi una volta sense presses. Anem trobant alguns turistes, però res comparat amb les riuades de gent que hi ha a d’altres ciutats europees. En algun raconet hi ha parades on venen souvenirs. Ens hi acostem sense comprar res, però no em puc estar de fer una foto a una parada plena de nines russes de les més diverses formes i colors. Segur que hi ha qui marxarà d’aquí amb una d’aquestes matrioshkes clàssiques amb vestits vermells i daurats, però d’altres preferiran endur-se’n una amb la cara de Bush, de Bill Clinton, del Papa o dels personatges d’El senyor dels Anells. Nosaltres, de moment, no en comprem cap. Arribem finalment a la que sembla la plaça més animada de la ciutat, és una plaça gran plena de terrasses amb taules de fusta i bancs sota d’una mena de carpes. Pensem que hi tornarem aviat a descansar una mica o a dinar sota d’una de les carpes, però de moment continuem buscant la plaça de l’ajuntament (Ratslaukums), la que ens indica la guia que no podem deixar de veure.
La veritat és que hi arribem una mica per casualitat quan sortim de l’església de Sant Pere (Petera Baznica). Entrem a l’oficina d’informació i sortim comentant que no hem vist els dos edificis que surten a totes les postals de la ciutat. I és clar que no els havíem vist, o almenys no n’havíem vist un perquè hi érem a dins! Un dels edificis és precisament l’oficina d’informació, que havia estat un antic convent del segle XV, l’Ekes Konvents, i l’altre és ben bé al costat i ens l’acabem de topar de cara. Es tracta de la casa dels caps negres (Melgaviu Nams), un gremi format per mercaders estrangers que va esdevenir el punt de trobada dels joves més rics de la ciutat a partir del segle XIV. Realment aquesta plaça també és molt bonica amb els dos edificis presidint-la, però no és tan animada com la plaça Meistaru que hem vist fa una estona, així que decidim tornar cap allà per anar a dinar en una de les seves terrasses.
Les costelletes de porc amb melmelada de fruites del bosc acompanyades d’amanida i patates fregides se’m posen tan bé que quan creuem el pont per anar a la Ciutat Nova em ve una passió de son que m’haig d’asseure en un banc perquè em penso que cauré adormida caminant i tot. Ens asseiem, doncs, al costat del monument a la Llibertat i observem els dos soldats que hi fan guàrdia permanentment i que cada mitja hora (això és el que deduïm) fan uns quants moviments compassats i molt lents fins que tornen a la seva posició. La veritat és que els veig entre somnis, perquè no puc arribar a obrir del tot els ulls, però tampoc puc dormir asseguda en un banc de pedra. De tota manera, tant se val, perquè l’espectacle no és gran cosa. Deu ser cosa d’aquestes latituds que em vinguin atacs de son, perquè recordo les dormides que vaig fer a Finlàndia fa uns quants anys, quan cada matí se m’enganxaven els llençols.
Encara amb molta son però ja una mica millor, comencem a caminar per un carrer força més ample que els que havíem visitat al matí i arribem fins a un parc on hi ha una gran església ortodoxa, que sembla que estan restaurant. Ens comprem un gelat per trenta-cinc cèntims de lat i anem fins a veure una casa modernista dissenyada per Eisenstein, el pare del director d’El cuirassat Potemkin. Riga és coneguda per l’arquitectura modernista, aquí anomenada Jugendstil, i precisament per aquesta el centre històric va ser declarat Patrimoni de la Humanitat per la Unesco. La quantitat d’edificis Art Nouveau de Riga és només comparable a les ciutats de Viena, Praga i Barcelona. Aquesta casa n’és un dels principals exemples.
Tornem al centre i voltem per tots els carrers que ara ja comencem a conèixer. Tothom ha sortit al carrer i ara les terrasses són plenes de gent i tothom passeja amunt i avall. Seiem en una terrassa i estem una bona estona contemplant totes aquestes persones: turistes, gent de la ciutat que va i ve de la feina a casa i de casa a la feina i després a casa uns amics o vés a saber on... és interessant. Com que fa una bona temperatura, quan es fa fosc ens anem a comprar un kebab a la mateixa plaça Meistaru i ens el mengem assegudes en un banc. És divertit veure com s’aprofita el temps lliure: uns sopen amb els amics, d’altres fan un comiat de solter i el nuvi reclama petons a totes les noies que troba i anota en una llista tots els que aconsegueix, uns altres beuen sols esperant que els arribi companyia, i hi ha gent com nosaltres que deixa que el temps s’escoli perquè no té res més a fer i aquesta també és una manera de gaudir de la ciutat.