El vent se’ns emportava i era fosc. No hi havia ningú al carrer, però malgrat tot havíem sortit a fer un volt. Feia molt de fred i aquell vent, que era alhora una benedicció de la natura i un terrible malson que se’ns ficava per tot arreu, no deixava ni tan sols que ens arribessin les poques paraules que ens creuàvem. Per què havíem sortit? Per què no havíem restat a resguard de la llar com la resta d’hostes del petit i únic hotel obert en aquell fred hivern de 2004 al poble del Chaltén a la Patagònia argentina?
De vegades l’escalfor no ho és tot per quedar-se tancat i perdre’s l’espectacle que intueixes a fora. No hi seríem gaire més temps allà, l’endemà marxàvem carregades de bones sensacions i de la naturalesa en el seu estat més pur, però era com si encara no ho haguéssim vist tot. No n’havíem tingut prou veient la meravellosa Laguna del Desierto, que tant havia enfrontat xilens i argentins feia uns anys per la seva jurisdicció, ni tampoc amb els espectaculars salts d’aigua que havíem vist en el camí de tornada cap al poblet, mentre cebàvem el mate dins el jeep que ens conduïa a l’acollidor hotel familiar on ens preparaven un asado que ens faria acabar d’agermanar amb aquesta terra que ens acollia. I ni tan sols n’havíem tingut prou veient les enormes parets del Fitz Roy i del Cerro Torre, que s’havien deixat veure en tota la seva immensitat després que el vent fes fora la boira que gairebé permanentment les cobreix.
I ara érem fora, sentint com el fred ens penetrava fins als ossos, sentint com el vent s’unia amb nosaltres i ens impedia continuar avançant cap al centre del Chaltén, desert en aquelles hores del vespre, en aquelles hores fosques de l’hivern.
Aleshores vam sentir un cotxe que parava al nostre costat. Martín havia trobat una excusa -que ni ell mateix s’havia cregut- per aturar-se i recollir-nos en aquesta sortida inconscient que havíem fet desafiant el vent, el fred i la fosca. Vam pujar al 4x4 pensant que la seva por que ens passés alguna cosa havia deslluït aquella trobada amb la natura, però ens va anunciar que ens portaria a un lloc on viuríem realment el que era el Chaltén, aquell poble on havia arribat de petit i on havia trobat un lloc amb la seva família, que regentava el petit hotel on ens allotjàvem.
No va conduir gaire estona, ni tan sols vam abandonar del tot el poble, però quan va posar el fre de mà i ens va dir que podíem baixar, ens vam adonar que aquella nit no era tan fosca, que milers d’estrelles brillaven per a nosaltres. No vèiem res més, no sentíem res més que el vent xiulant al nostre voltant, gairebé havíem oblidat el fred que ens tallava la pell i gairebé ens la cremava, perquè no havíem vist mai un espectacle tan magnífic, una volta celeste inigualable, amb milers de punts lumínics que ens esguardaven des de la distància.
Potser aquella passejada noctura havia estat una bestiesa, potser no havíem d’haver sortit mai soles en una població deserta on el fred, la fosca i el vent ens feien vulnerables, però si ens haguéssim quedat al recer de la llar, no hauríem pogut contemplar en silenci i sense ni tan sols creuar més de dues paraules aquell espectacle de la naturalesa en el seu estat més pur.
De vegades l’escalfor no ho és tot per quedar-se tancat i perdre’s l’espectacle que intueixes a fora. No hi seríem gaire més temps allà, l’endemà marxàvem carregades de bones sensacions i de la naturalesa en el seu estat més pur, però era com si encara no ho haguéssim vist tot. No n’havíem tingut prou veient la meravellosa Laguna del Desierto, que tant havia enfrontat xilens i argentins feia uns anys per la seva jurisdicció, ni tampoc amb els espectaculars salts d’aigua que havíem vist en el camí de tornada cap al poblet, mentre cebàvem el mate dins el jeep que ens conduïa a l’acollidor hotel familiar on ens preparaven un asado que ens faria acabar d’agermanar amb aquesta terra que ens acollia. I ni tan sols n’havíem tingut prou veient les enormes parets del Fitz Roy i del Cerro Torre, que s’havien deixat veure en tota la seva immensitat després que el vent fes fora la boira que gairebé permanentment les cobreix.
I ara érem fora, sentint com el fred ens penetrava fins als ossos, sentint com el vent s’unia amb nosaltres i ens impedia continuar avançant cap al centre del Chaltén, desert en aquelles hores del vespre, en aquelles hores fosques de l’hivern.
Aleshores vam sentir un cotxe que parava al nostre costat. Martín havia trobat una excusa -que ni ell mateix s’havia cregut- per aturar-se i recollir-nos en aquesta sortida inconscient que havíem fet desafiant el vent, el fred i la fosca. Vam pujar al 4x4 pensant que la seva por que ens passés alguna cosa havia deslluït aquella trobada amb la natura, però ens va anunciar que ens portaria a un lloc on viuríem realment el que era el Chaltén, aquell poble on havia arribat de petit i on havia trobat un lloc amb la seva família, que regentava el petit hotel on ens allotjàvem.
No va conduir gaire estona, ni tan sols vam abandonar del tot el poble, però quan va posar el fre de mà i ens va dir que podíem baixar, ens vam adonar que aquella nit no era tan fosca, que milers d’estrelles brillaven per a nosaltres. No vèiem res més, no sentíem res més que el vent xiulant al nostre voltant, gairebé havíem oblidat el fred que ens tallava la pell i gairebé ens la cremava, perquè no havíem vist mai un espectacle tan magnífic, una volta celeste inigualable, amb milers de punts lumínics que ens esguardaven des de la distància.
Potser aquella passejada noctura havia estat una bestiesa, potser no havíem d’haver sortit mai soles en una població deserta on el fred, la fosca i el vent ens feien vulnerables, però si ens haguéssim quedat al recer de la llar, no hauríem pogut contemplar en silenci i sense ni tan sols creuar més de dues paraules aquell espectacle de la naturalesa en el seu estat més pur.
