La Patagònia és la regió geogràfica situada a la part més austral de Sud-Amèrica, abastant territoris d'Argentina i Xile.
Historias mínimas (Carlos Sorin, Argentina 2002) m’ha tornat per una estona a la Patagònia. He vist l’autocar de la companyia TAC fent quilòmetres i més quilòmetres; he vist l’Anna fent una bufanda blava que després va tenir un final ben especial. He vist la carretera que sembla no acabar-se mai i m’he imaginat la tristesa d’un camioner contemplant el seu vehicle en flames; he vist també unes albades i unes postes de sol impressionants.
I he pres un mate pensant en tots aquells que vaig prendre a la Patagònia, uns més amargants que d’altres: amb l’Anna, amb la Laura, amb la Rosa i el Marcos, i també aquells cebats al cotxe amb en Martín. I fins i tot he recordat els xarrupets que hi feia la Pilar “por la amistad”.
I ara sóc lluny, no puc veure l’impressionant Fitz Roy des de la finestra de l’habitació, però continuo sentint-m’hi molt a prop. En sento encara el vent que m’esbulla els cabells, tots els colors del blau dels trossos de gel que es desprenen de les glaceres i que ens recorden que la naturalesa és ben viva, l’olor de la llet amb xocolata de La Leona, la neu a la cara a la Laguna de los Patos, els milers d’estrelles que van brillar per nosaltres al Chaltén, la impenetrable foscor de la nit xilena, el silenci del Paine. Però sobretot sento l’escalfor de la gent i la immensitat d’uns paisatges impossibles de descriure.
Aquesta tarda he pres un mate i l’he trobat amargant. Segurament perquè estava sola i a fora no bufava el vent.
I he pres un mate pensant en tots aquells que vaig prendre a la Patagònia, uns més amargants que d’altres: amb l’Anna, amb la Laura, amb la Rosa i el Marcos, i també aquells cebats al cotxe amb en Martín. I fins i tot he recordat els xarrupets que hi feia la Pilar “por la amistad”.
I ara sóc lluny, no puc veure l’impressionant Fitz Roy des de la finestra de l’habitació, però continuo sentint-m’hi molt a prop. En sento encara el vent que m’esbulla els cabells, tots els colors del blau dels trossos de gel que es desprenen de les glaceres i que ens recorden que la naturalesa és ben viva, l’olor de la llet amb xocolata de La Leona, la neu a la cara a la Laguna de los Patos, els milers d’estrelles que van brillar per nosaltres al Chaltén, la impenetrable foscor de la nit xilena, el silenci del Paine. Però sobretot sento l’escalfor de la gent i la immensitat d’uns paisatges impossibles de descriure.
Aquesta tarda he pres un mate i l’he trobat amargant. Segurament perquè estava sola i a fora no bufava el vent.
No comments:
Post a Comment