.JPG)
Són les nou i a la plaça Raekoja Plats estan muntant el mercat. Al capdamunt de la torre que corona l’ajuntament (Tallinna Raekoda) ens adonem que hi ha el Vanna Tom, el mercenari que dóna nom al nostre alberg. Darrere els edificis de la plaça treu el cap el campanar de l’església del Sant Esperit (Pühavaimu Kiric). Pugem fins a la zona de Tompea, el que podríem considerar la ciutadella de Tallin, on a l’Edat Mitjana hi havia allotjats tots els representants del poder, des de l’església fins a les autoritats civils i militars. Encara avui hi ha la seu del Parlament, que ocupa l’antic castell (Tompea Loss). Entrem a la catedral ortodoxa de Sant Nicolau, veiem el castell i les muralles construïdes durant els segles XIII i XIV. Just al davant de la Catedral Alexander Nevski hi ha la Torre de la Verge (Meitsitorn) i la famosa Kiek-in-de-kök (Mira a la cuina). Tots aquests carrerons costeruts que formen Tompea van ser construïts durant l’ocupació portada a terme des de Dinamarca –de fet Tallin significa “ciutat danesa”.
Ens trobem amb un grup d’espanyols que porten un guia que ens recorda molt en Ramoncín, ens aprofitem una mica de les explicacions d’aquest Rey del Pollo Frito estonià. Continuem la visita fins a un mirador diferent d’aquell en què vam anar a parar ahir. Aquest té una vista molt millor de la ciutat, el port i la mar bàltica. Des d’aquí podem veure les nombroses torres defensives que hi ha a la ciutat, concretament es veu que n’hi ha seixanta-sis, la qual cosa va convertir Tallin en la ciutat més ben fortificada d’Europa durant el segle XV. Nosaltres no ens veiem en cor de comptar-les, però la vista és impressionant. A part d’una primera influència danesa, per Tallin hi van passar també mercaders alemanys i va patir l’ocupació sueca i russa, com la seva parenta letona, Riga. La seva recent independència també data de 1991. Les protestes i manifestacions contra l’URSS van començar l’any 1987 i es van caracteritzar per una gran quantitat de població estoniana cantant velles cançons prohibides per les autoritats soviètiques.
Baixem altra vegada cap al centre i continuem seguint la ruta que ens marca la guia fins a la sortida de la ciutat antiga. Hem fet una bona caminada, però ha valgut molt la pena, hem resseguit les muralles de Tallin des de dalt de tot del castell. El casc antic és molt més gran que el de Riga i també va ser declarat Patrimoni de la Humanitat per la Unesco, llàstima que hi hagi tant turisme. La sensació de fer turisme de masses no m’ha agradat mai i aquí sempre em sento envoltada de centenars de persones que van en peregrinació visitant els mateixos llocs. Suposo que no podem culpar mai ningú de voler veure allò que a nosaltres també ens ha cridat l’atenció, però sí que desllueix una mica la visita que acabem de fer.
Anem a l’alberg a recollir el dinar i ens el mengem assegudes en un banc al costat de la catedral de Sant Nicolau, però no l’ortodoxa –que ja hem visitat abans-,sinó la catòlica. Es veu que en aquesta ciutat Sant Nicolau hi va deixar una bona empremta! Com que no hem fet postres, ens asseiem a la terrassa d’una cafeteria a prendre un te acompanyat d’una pasta ben dolceta. Aprofitem que som a una cantonada concorreguda per observar una mica la gent que passa amunt i avall sense parar. Tots van carregats de bosses plenes de records de la ciutat i decidim voltar una miqueta també per les parades de venda ambulant. Acabo comprant només quatre postals. Els souvenirs comencen a ser iguals a tot arreu del món, ja ni tan sols aquests varien d’un lloc a l’altre, són sempre amb les mateixes formes i colors i l’únic que en canvia és la imatge que hi ha a dins o el nom que porta gravat en un dels costats. No val pas la pena gastar-s’hi els diners.
Seiem una estona a la plaça de l’Ajuntament, però ens en fa fora una limusina que ve a carregar uns nuvis que acaben de dir-se el sí davant de la família i els amics que els acompanyen. Ens asseiem una estona més, però poca perquè comencen a caure gotes i ens hem d’anar a refugiar en un centre comercial. Just quan estem a punt d’entrar-hi ens topem altra vegada amb l’italià de la Lola acompanyat d’un japonès, ens diu que no cal que anem més enllà, perquè ja s’acaba la ciutat i no hi ha res que hi valgui la pena. Bé, suposo que li farem cas, però sobretot perquè plou i no podem voltar més pel carrer.
Quan sortim encara plou una mica i anem a l’alberg a buscar el paraigua i abrigar-nos una mica més. Hem descobert una pizzeria molt a prop del Vana Tom on els preus són molt econòmics i la clientela és del país. Altra vegada aconseguim trobar un lloc realment autòcton el segon dia de ser a la ciutat. El restaurant no és gaire net, però hi sopem prou bé. A la sortida ens adonem que plou a bots i a barrals i que no podem pas voltar pels carrers.
El local més animat de la ciutat sembla ser la Beer House, una cerveseria d’estil alemany amb grans taules i bancs on hi ha molta gent asseguda menjant, bevent i escoltant música en directe. Compartim taula, tal com és costum en aquestes latituds, amb un parell d’italians que han vingut a sopar. Ens deixa una mica garratibades el fet que un es mengi les gambes amb cap i tot, el seu company també ho troba força estrany, però ell diu que ho ha fet tota la vida i que sempre ho ha trobat molt bo. Van abrigats com si haguessin d’anar a pujar al Montblanc, però en canvi s’espanten quan els serveixen una cuixa de porc gairebé sencera.
Continua plovent i fort, és tard i ens n’anem cap a l’alberg.
Ens trobem amb un grup d’espanyols que porten un guia que ens recorda molt en Ramoncín, ens aprofitem una mica de les explicacions d’aquest Rey del Pollo Frito estonià. Continuem la visita fins a un mirador diferent d’aquell en què vam anar a parar ahir. Aquest té una vista molt millor de la ciutat, el port i la mar bàltica. Des d’aquí podem veure les nombroses torres defensives que hi ha a la ciutat, concretament es veu que n’hi ha seixanta-sis, la qual cosa va convertir Tallin en la ciutat més ben fortificada d’Europa durant el segle XV. Nosaltres no ens veiem en cor de comptar-les, però la vista és impressionant. A part d’una primera influència danesa, per Tallin hi van passar també mercaders alemanys i va patir l’ocupació sueca i russa, com la seva parenta letona, Riga. La seva recent independència també data de 1991. Les protestes i manifestacions contra l’URSS van començar l’any 1987 i es van caracteritzar per una gran quantitat de població estoniana cantant velles cançons prohibides per les autoritats soviètiques.
Baixem altra vegada cap al centre i continuem seguint la ruta que ens marca la guia fins a la sortida de la ciutat antiga. Hem fet una bona caminada, però ha valgut molt la pena, hem resseguit les muralles de Tallin des de dalt de tot del castell. El casc antic és molt més gran que el de Riga i també va ser declarat Patrimoni de la Humanitat per la Unesco, llàstima que hi hagi tant turisme. La sensació de fer turisme de masses no m’ha agradat mai i aquí sempre em sento envoltada de centenars de persones que van en peregrinació visitant els mateixos llocs. Suposo que no podem culpar mai ningú de voler veure allò que a nosaltres també ens ha cridat l’atenció, però sí que desllueix una mica la visita que acabem de fer.
Anem a l’alberg a recollir el dinar i ens el mengem assegudes en un banc al costat de la catedral de Sant Nicolau, però no l’ortodoxa –que ja hem visitat abans-,sinó la catòlica. Es veu que en aquesta ciutat Sant Nicolau hi va deixar una bona empremta! Com que no hem fet postres, ens asseiem a la terrassa d’una cafeteria a prendre un te acompanyat d’una pasta ben dolceta. Aprofitem que som a una cantonada concorreguda per observar una mica la gent que passa amunt i avall sense parar. Tots van carregats de bosses plenes de records de la ciutat i decidim voltar una miqueta també per les parades de venda ambulant. Acabo comprant només quatre postals. Els souvenirs comencen a ser iguals a tot arreu del món, ja ni tan sols aquests varien d’un lloc a l’altre, són sempre amb les mateixes formes i colors i l’únic que en canvia és la imatge que hi ha a dins o el nom que porta gravat en un dels costats. No val pas la pena gastar-s’hi els diners.
Seiem una estona a la plaça de l’Ajuntament, però ens en fa fora una limusina que ve a carregar uns nuvis que acaben de dir-se el sí davant de la família i els amics que els acompanyen. Ens asseiem una estona més, però poca perquè comencen a caure gotes i ens hem d’anar a refugiar en un centre comercial. Just quan estem a punt d’entrar-hi ens topem altra vegada amb l’italià de la Lola acompanyat d’un japonès, ens diu que no cal que anem més enllà, perquè ja s’acaba la ciutat i no hi ha res que hi valgui la pena. Bé, suposo que li farem cas, però sobretot perquè plou i no podem voltar més pel carrer.
Quan sortim encara plou una mica i anem a l’alberg a buscar el paraigua i abrigar-nos una mica més. Hem descobert una pizzeria molt a prop del Vana Tom on els preus són molt econòmics i la clientela és del país. Altra vegada aconseguim trobar un lloc realment autòcton el segon dia de ser a la ciutat. El restaurant no és gaire net, però hi sopem prou bé. A la sortida ens adonem que plou a bots i a barrals i que no podem pas voltar pels carrers.
El local més animat de la ciutat sembla ser la Beer House, una cerveseria d’estil alemany amb grans taules i bancs on hi ha molta gent asseguda menjant, bevent i escoltant música en directe. Compartim taula, tal com és costum en aquestes latituds, amb un parell d’italians que han vingut a sopar. Ens deixa una mica garratibades el fet que un es mengi les gambes amb cap i tot, el seu company també ho troba força estrany, però ell diu que ho ha fet tota la vida i que sempre ho ha trobat molt bo. Van abrigats com si haguessin d’anar a pujar al Montblanc, però en canvi s’espanten quan els serveixen una cuixa de porc gairebé sencera.
Continua plovent i fort, és tard i ens n’anem cap a l’alberg.
No comments:
Post a Comment