Tallin III (Estònia)

Agafem la bosseta d’esmorzar com ahir, però avui la cuina és plena i com que és tan petita ens hem d’esperar una estona per poder trobar-hi un lloc. Hi ha un grup d’espanyols i les noies de l’habitació, que ens pensàvem que també ho eren però que ara veiem que no les entenem quan parlen. Això fins que deduïm que aquestes també parlen basc i els diem Egun on! quan marxem i les deixa petrificades i sense temps de reaccionar. Potser és que ens havien estat criticant tota l’estona…
En aquest alberg no tenen lloc per deixar guardades les motxilles, o sigui que hem de tornar a buscar-les a les dotze del migdia, després ens haurem de passejar la resta del dia ben carregades. Decidim acabar la visita de la ciutat i descobrim una altra part de la muralla amb unes escales que s’enfilen altra vegada cap a Tompea. Des d’aquí encara es veu millor la torre de l’església de Sant Olaf, que va arribar a fer 159 metres d’altura i per això era considerada la més alta de tota l’Europa medieval. Ara, però, es veu que només fa 123 metres perquè un incendi la va destruir i els qui la van reconstruir no es van atrevir a fer-la més alta. L’església que ahir no ens van deixar visitar perquè hi estaven fent missa avui és tancada, o sigui que desistim i tornem a l’alberg a recollir els equipatges.
Tan carregades no podem anar gaire lluny, així que ens asseiem a la plaça a observar la gent. M’hi passaria hores jo observant la gent. Un cop has recorregut els carrers d’una ciutat i n’has vist els llocs més emblemàtics, el millor és seure i mirar. Fixar-se no tant en els turistes, que són gairebé iguals a tot arreu, sinó en els treballadors que van i vénen sense parar en el seu quefer diari. Em sembla que també és així com es coneix un país i com et coneixes a tu mateix emmirallant-te en els altres. No triguem gaire a veure passar l’italià de la Lola altra vegada, ara amb un grup de valencians. Es veu que els fa de guia i es treu un sobresou. És curiós com només observant els moviments d’una persona que ens hem trobat ja tres o quatre vegades des de la nostra arribada a Estònia, ens podem fer una idea de les moltes maneres que hi ha de viatjar: uns arriben en luxosos vaixells i escolten una tuna de la castella profunda mentre sopen en una de les capitals bàltiques, d’altres es passegen amb motxilla d’una banda a l’altra, n’hi ha que opten per venir a Tallin a fer el comiat de solter i n’hi ha almenys un que es lloga per fer de guia als altres mentre ell gaudeix també per primera vegada d’un país que no havia vist mai abans, però del que n’ha après algunes coses en una guia de butxaca…
Decidim anar a fer l’aperitiu abans de dinar i entrem a la cafeteria més antiga de Tallin on demanem el Vana Tallin, el licor típic de la ciutat que ens va recomanar en Hans. No m’agrada gens.
Just abans d’entrar ens ha fet un ruixadet, però quan sortim ja torna a brillar el sol i podem buscar tranquil·lament un restaurant per dinar. Ens passegem una bona estona amb les motxilles a l’esquena perquè no ens acabem de decidir. Uns llocs ens semblen massa cars, els altres massa turístics, i anem deixant passar el temps. La gana, però, comença a torturar-nos i acabem seient a la terrassa del Cafè Anglais. Tenim temps de sobres i ens ho agafem amb calma, després de dinar fem una bona sobretaula acompanyada d’una xocolata calenta que se’m posa d’allò més bé.
Quan ens sembla que ja és hora, ens carreguem les motxilles a l’esquena i comencem a caminar cap al port, on hem d’agafar un vaixell que ens deixarà demà al matí a Sant Petersburg. Abans d’arribar-hi, ens aturem a un mercat on descobrim una nina russa amb la cara de l’Oleguer, l’exjugador sabadellenc del Barça, envoltat per una bandera espanyola. Ell que s’ha declarat més d’una vegada independentista segur que no sap que la seva imatge volta pel món al costat d’una gran bandera espanyola. Com que ja no ens queden monedes del país per comprar-li, convencem a la senyora –que no ens deixa tocar res- perquè ens hi deixi fer una foto dient-li que aquell jugador és amic nostre i que li farà il·lusió quan li ensenyem. No estic segura que s’ho hagi cregut del tot, però ha funcionat.
Com més carregat vas més voltes has de donar per anar d’un lloc a l’altre, segur que aquesta és una de les lleis de Murphi, o almenys és el que ens passa quan ens equivoquem a l’hora de trobar la Terminal D, que és des d’on surt el nostre ferri cap a la ciutat russa. Després de demanar-ho, aconseguim ser amb temps suficient al nostre lloc d’embarcament i quan pugem al vaixell veiem que és tot un luxe i que no té res a veure amb els de Transmediterrània. És clar, també, que les temperatures del mar Mediterrani no tenen res a veure amb les del Bàltic. El problema que tenim és per trobar les nostres Lounge Chair. Pugem i baixem escales sense parar, anem amunt i avall, sortim a coberta i tornem a entrar i quan ja ens comencem a desesperar ens adonem que s’hi marquem el codi que hi ha en el nostre bitllet en una de les portes, se’ns obre sense cap problema.
Ens han tocat dues cadires al davant de tot, mirant el mar des de la proa del vaixell. Deixem les coses i sortim a coberta per veure la sortida del port. Aquest va ser un dels ports més importants de l’Europa dels segles XIII fins al XVI, sobretot pel fet de ser un punt estratègic entre els països europeus més occidentals i la gran Rússia. A més, es veu que el comerç de la sal va ser el que va portar la prosperitat a aquestes terres. Des de fa uns anys, però, el port s’ha convertit en un punt de parada de tots els creuers que porten sobretot jubilats adinerats a descobrir uns països que fins fa ben poc eren darrere d’un fosc teló d’acer. Deixem enrere Tallin, les seves muralles, els seus campanars i també els milers de turistes, tot i que n’hi ha un bon grapat que sembla que ens acompanyen cap a la ciutat dels tsars.