Arribem a Bogotà a les tres de la tarda aproximadament, després de gairebé deu hores travessant l’oceà, que s’ha fet etern. Després de passar els controls pertinents podem sortir a fora. De seguida veiem l’Olga que ens espera. Que bé tornar-la a veure després d’un any! Està molt millorada, aquell hivern a Anglaterra va ser massa dur per a ella. Sembla que els aires del seu país l’han reconfortat. Estem molt cansades i només desitgem una dutxa i una mica de descans. Però l’Olga ha pensat que estaria bé fer una volta, això sí, en cotxe, pel centre de la ciutat.
El primer contacte que tenim amb aquest país, doncs, és a través de la finestreta del carro. Realment hi ha alguna cosa que em diu que aquesta no és una ciutat europea com les que he conegut fins ara: els carrers, els colors i sobretot la gent em fan adonar que he creuat el mar.
El barri de la Candelaria és molt bonic, tot i que necessitaria una restauració. Els carrers estrets i costeruts i les cases colonials li donen un aspecte de ciutat antiga, tot i que molt a la vora s’hi aixequen grans edificis. Els cerros presideixen la ciutat, situada a 2.600 metres d’altitud sobre el nivell del mar. Qui ho diria que som tan amunt! Els carrers estan força plens de forats, i a conducció és molt ràpida i una mica temerària, tot i que no sembla perillosa.
Finalment arribem a l’apartament de l’Olga i en Manolo. Ell encara és a la feina. El pis és petit però amb una gran finestra que té una vista espectacular sobre Bogotà, des d’aquí es percep la seva grandària, i la quantitat de gent que hi viu. Després de la dutxa ho començo a veure tot una mica més clar, malgrat que encara queda dia per endavant i el cos ja té poques forces. Sortim a caminar pel barri i entrem en una petita botiga, una mena de colmado, a comprar quatre coses que li falten pel sopar. L’Olga aprofita per fer-nos tastar l’arquipe, una pasta que fan amb llet i sucre, que és dolcíssima, però molt bona.
A les sis el sol s’amaga molt de pressa rere la ciutat. Acostumada en aquestes dates a tenir sol fins gairebé les deu del vespre, ara se’m fa molt estrany que es faci de nit, i això no ajuda gens al meu cansament, que ja veu més a prop l’hora d’anar a dormir. Amb la fosca arriba també en Manolo i el sopar. El nostre primer àpat a terres colombianes se’m posa de meravella. Tot i el trastorn corporal de tantes hores de viatge i del jet lag, la sopa d’espinacs i la pasta a les herbes em semblen una exquisidesa.
Cap als volts de les deu, ens truquen l’Alfonso i l’Orietta, els pares de l’Olga, per donar-nos la benvinguda al país i per dir-nos que demà a les vuit del matí ens esperaran a l’aeroport de Pasto. Es va fent tard i la son pot més que les ganes de compartir una vetllada amb els amics. El cas és, però, que no podem dormir aquí perquè no hi cabem i hem d’anar a l’apartament de l’Alfonso Javier, el germà de l’Olga a qui tots diuen el Gordo. Hi arribem i no hi és. Això vol dir que encara l’hem d’esperar una bona estona si el volem saludar, perquè demà ens hem de llevar a quarts de cinc del matí i seran l’Olga i el Manolo els qui ens recullin i ens portin altra vegada cap a l’aeroport.
El primer contacte que tenim amb aquest país, doncs, és a través de la finestreta del carro. Realment hi ha alguna cosa que em diu que aquesta no és una ciutat europea com les que he conegut fins ara: els carrers, els colors i sobretot la gent em fan adonar que he creuat el mar.
El barri de la Candelaria és molt bonic, tot i que necessitaria una restauració. Els carrers estrets i costeruts i les cases colonials li donen un aspecte de ciutat antiga, tot i que molt a la vora s’hi aixequen grans edificis. Els cerros presideixen la ciutat, situada a 2.600 metres d’altitud sobre el nivell del mar. Qui ho diria que som tan amunt! Els carrers estan força plens de forats, i a conducció és molt ràpida i una mica temerària, tot i que no sembla perillosa.
Finalment arribem a l’apartament de l’Olga i en Manolo. Ell encara és a la feina. El pis és petit però amb una gran finestra que té una vista espectacular sobre Bogotà, des d’aquí es percep la seva grandària, i la quantitat de gent que hi viu. Després de la dutxa ho començo a veure tot una mica més clar, malgrat que encara queda dia per endavant i el cos ja té poques forces. Sortim a caminar pel barri i entrem en una petita botiga, una mena de colmado, a comprar quatre coses que li falten pel sopar. L’Olga aprofita per fer-nos tastar l’arquipe, una pasta que fan amb llet i sucre, que és dolcíssima, però molt bona.
A les sis el sol s’amaga molt de pressa rere la ciutat. Acostumada en aquestes dates a tenir sol fins gairebé les deu del vespre, ara se’m fa molt estrany que es faci de nit, i això no ajuda gens al meu cansament, que ja veu més a prop l’hora d’anar a dormir. Amb la fosca arriba també en Manolo i el sopar. El nostre primer àpat a terres colombianes se’m posa de meravella. Tot i el trastorn corporal de tantes hores de viatge i del jet lag, la sopa d’espinacs i la pasta a les herbes em semblen una exquisidesa.
Cap als volts de les deu, ens truquen l’Alfonso i l’Orietta, els pares de l’Olga, per donar-nos la benvinguda al país i per dir-nos que demà a les vuit del matí ens esperaran a l’aeroport de Pasto. Es va fent tard i la son pot més que les ganes de compartir una vetllada amb els amics. El cas és, però, que no podem dormir aquí perquè no hi cabem i hem d’anar a l’apartament de l’Alfonso Javier, el germà de l’Olga a qui tots diuen el Gordo. Hi arribem i no hi és. Això vol dir que encara l’hem d’esperar una bona estona si el volem saludar, perquè demà ens hem de llevar a quarts de cinc del matí i seran l’Olga i el Manolo els qui ens recullin i ens portin altra vegada cap a l’aeroport.
No comments:
Post a Comment