Parnü I (Estònia)

Arribem a Pärnu a les set de la tarda i plovent.
Per què des de casa vam escollir aquesta petita ciutat per fer una parada entre les dues capitals bàltiques? Què pensem que hi trobarem? Probablement podríem haver-nos aturat deu quilòmetres abans o deu quilòmetres després i també probablement ens hauria agradat la ciutat que hi haguéssim trobat. Però algú va escriure en una guia que valia la pena passejar per Pärnu i ens ho vam creure tant que vam reservar-hi una habitació en un alberg. És aquesta la veritat, no volem fer un viatge organitzat però també ens deixem portar per la lletra impresa. Potser tot plegat és una mica contradictori, però baixem de l’autocar amb la idea de descobrir com viuen l’estiu alguns estonians que es queden al seu propi país.
Segurament no hi ha res més trist que un poble de platja amb pluja, però no podem triar, o sigui que desitgem amb totes les forces que pari de ploure, però continuem mullant-nos fins que trobem l’alberg. Hem fet camí amb una noia de Madrid i un noi italià que es veu que ha conegut a Riga i que l’acompanya. No tenim del tot clar si ell també es queda a dormir perquè porta una motxilla molt petita.
L’alberg és una casa gran i antiga molt a prop del centre de la ciutat i al costat d’un parc amb arbres immensos. Hi ha molta gent a la recepció esperant torn per aconseguir habitació, però no és gens fàcil perquè està molt ple. La noia que s’ocupa d’atendre els hostes ja no sap què fer per atendre tothom que li demana lloc. Per sort, nosaltres ja teníem la reserva feta i no tenim cap problema per ocupar l’habitació que ens tenien a punt a la planta baixa de l’edifici. La Lola, la noia madrilenya, no ho ha tingut tan bé i, malgrat que s’ha avançat a tothom per preguntar si hi havia lloc per a ella i el seu amic italià, han hagut de girar cua i anar a buscar lloc a una altra banda.
Després de dues nits compartint lliteres i, sobretot, dutxa amb deu persones, tenir una habitació només per a nosaltres i un bany amb tota regla és magnífic, i més si continua essent a preu d’alberg. Però com que no es tracta pas de venir a Estònia per estar mandrejant, agafem el paraigua i sortim a fer un volt.
Plou força i fa una mica de vent, però arribem fins a la platja. El mar és completament marró i hi ha marea. El veiem, doncs, una mica de lluny. Malgrat el temps, hi ha gent amb els peus a l’aigua. No ens hi estem gaire estona i tornem cap al centre. Necessitem trobar lloc per sopar, ha de ser un lloc, a més, que acceptin la visa, perquè no hem pogut canviar corones i els bancs són tancats en aquestes hores.
La veritat és que ens costa una mica trobar un lloc i quan el trobem triguen molt a atendre’ns. Tenim la sensació que som transparents i que els cambrers no ens veuen, però mentrestant entrem una mica en calor després de tanta humitat que hem agafat voltant pels carrers de la ciutat. Finalment, aconseguim taula, però ara tampoc ens serveixen i el noi de la taula del costat ens acaba dient que hem d’anar a demanar a la barra. Tot arreglat, doncs, i amb els plats a taula, ens dediquem a escoltar la parella que seu a la nostra dreta. El noi abans se’ns ha adreçat en anglès, però no parlen pas en aquesta llengua ni tampoc sembla que siguin del país. És curiós com una llengua tan estranya i tan diferent de la nostra fa que ens sentim atrets pels seus sons i perquè no deixa de ser-nos una miqueta familiar. Quan ja estàvem a punt de rendir-nos i demanar-los en quina llengua estan parlant ens adonem que és euskera. Estem asseguts al costat d’uns bascos.
Quan s’aixequen per marxar, ens adonem que ens miren i em llanço a preguntar-los si són d’Euskadi i em diuen que sí amb l’alegria d’adonar-se que algú els ha reconegut malgrat que parlen la llengua més antiga d’Europa. Nosaltres no parlem la més antiga, però sí que en parlem una de força castigada i ells també confessen que estaven intentant reconèixer-la. Resulten molts simpàtics i fem una bona xerrada sobre el seu pas pels països bàltics i les seves aventures amb una furgoneta llogada que porta pintat un gran anunci publicitari d’un local d’espectacles eròtics. Es veu que en aquests països els ha arribat l’època del destape que també va fer estralls a l’Espanya de la transició.
Ens acomiadem dient-los que conservin la llengua i marxem, amb un bon ploure, cap a l’alberg.