Parnü II (Estònia)

Per sort, ens llevem i fa sol. Ahir ja ens vèiem tot el dia d’avui sota el paraigua, però quan faig córrer les cortines veig que el parc té aquell verd intens que aconsegueix el sol després de tota una nit de pluja.
La Lola ens va dir que li havien recomanat aquest alberg pels bons esmorzars que donaven i la veritat és que no ens podem pas queixar: pastes, cereals, sucs, iogurts, cafè, te, llet, formatge, pa, tomàquet i, evidentment i perquè no falti mai, el cogombre, tant i tant apreciat per aquí al nord i del que en vaig acabar ben farta a Finlàndia amb aquells dinars que consistien només en un petit sandvitx de cogombre amb poca cosa més.
Els bancs ja són oberts, per tant, el primer que fem és aconseguir unes quantes corones abans de posar-nos a visitar aquesta petita ciutat, que gairebé ja coneixem perquè la vam voltar tot el vespre sota la pluja. De dia i amb sol, però, les coses es veuen molt diferents i la població costera de Pärnu, tal com deia la guia, té el seu encant. Es nota que ha estat des de fa molts anys una ciutat d’estiuejants, però que també va ser seu de la universitat durant un bon grapat d’anys i que encara estan en plena dedicació algunes facultats.
Anem a la platja i lloguem dues bicicletes per un parell d’hores. Fa força bo i hi ha gent prenent el sol, però l’airet no és gens calent i jo no em veuria en cor de quedar-me només en vestit de bany, però suposo que la geografia fa que en aquesta zona aquesta temperatura ja sigui ideal. Ens apropem fins al famós edifici balneari que va donar fama a la població, el lloc on s’hi fan els famosos banys de fang. Entrem fins a la recepció per mirar el llistat de preus, però ens semblen més adequats per a butxaques de finlandesos rics que vénen aquí per passar les seves vacances. En tornem a sortir, doncs, sense haver fet cap bany de fang i tornem a agafar les bicicletes.
Fem una bona volta pels parcs que arriben fins a la platja i després tenim encara temps d’anar al centre i comprar un bitllet d’autobús per anar aquesta tarda cap a Tallin. Ni rastre de la Lola i el seu italià. A quarts de dues del migdia tornem les bicicletes i anem altra vegada al centre a buscar un lloc per dinar. Encara tenim temps de veure la curiosa església groga i verda de Caterina (Jekateriina Kirik). Ens asseiem en una terrassa plena de gent i com que no entenem gaire la carta ens pensem que hem demanat una cosa i resulta que n’és una altra: hem demanat tapes i pensem que allò és una gentilesa de la casa i que ja vindran els plats, però no, allò és el nostre dinar! La veritat és que acaben sent tapes molt grans i en tenim prou per refer-nos després del matí de bicicleta.
Mentre dinem, se’ns asseuen dues dones al costat, primer l’una i després l’altra. No ens diuen ni ase ni bèstia, dinen, paguen, s’aixequen i marxen. Aquí és normal que la gent comparteixi taula i que no es creui ni un sol mot, suposo que per un caràcter mediterrani com el nostre seure al costat d’algú i no dir-li res és encara realment molt estrany. No vull dir amb això que nosaltres siguem la simpatia en persona, però sí que quan tenim algú tan a prop ens veiem obligats, a vegades també sense cap ganes, a establir-hi conversa, encara que sigui per parlar del nostre tema preferit, el temps i els canvis meteorològics que ens brinda la mediterrània.
Després de les dues dones, se’ns asseu al costat un senyor que va molt begut i aquest sí que té ganes de parlar, però ens el traiem de sobre tan de pressa com podem. A Riga no ho havíem vist, però aquí, tal com ja ens va passar a Finlàndia, veiem molta gent beguda, borratxos que a ple dia van d’una banda a l’altra del carrer i que amb prou feines aguanten l’equilibri. Diuen que el fred d’aquestes latituds provoca estats d’angoixa que acaben sovint derivant en l’alcoholisme. No sé si és del tot cert, probablement hi ha moltes coses al darrere d’aquests casos a part del clima i del fet que es passin gairebé tot l’hivern a les fosques, però el cas és que no és gens estrany veure embriacs pel carrer a qualsevol hora del dia o de la nit. Ahir, aquell noi basc del restaurant ja ens ho va comentar i ens va dir literalment que a Estònia i a diferència del País Basc, “no se ve gente beviendo, sino bevida”. Tenia tota la raó.
Agafem l’autobús a l’hora prevista i enfilem el camí de Tallin mentre ens mengem la caixeta de gerds que hem comprat en una parada que hem trobat al carrer mentre anàvem cap a l’estació d’autobusos.