L'Alguer (Sardenya)

Quan els catalans sortim fora del nostre petit país, sobretot si som una mica militants, tenim sempre l’estranya sensació d’haver d’anar donant explicacions sobre qui som i qui volem ser. Quan ens pregunten d’on venim i contestem que som catalans, sempre hi ha alguna cara estranya en el posat de l’interlocutor. Una cara que no significa res més que una certa ignorància, perquè Catalunya no figura en els coneixements geogràfics ni culturals d’aquella persona i per això té la sensació que hauria d’haver estat més atenta a les classes de geografia que li feien a l’escola. Però la cosa canvia una mica quan descobreix que aquest petit país del qual tu parles amb una estranya naturalitat forma part d’Espanya, aleshores ja veu que el qui està perdut en la geografia mundial no és ella, sinó tu que pretens fer-li creure que un país que no existeix és un país.
Afortunadament, aquesta no és la sensació que els catalans tenim quan arribem a l’Alguer, a l’illa de Sardenya, allà ens sentim de seguida com a casa. Malgrat que tots els qui ens rebin, llevat de la noia de l’oficina de turisme, parlin italià, sentim que la identitat catalana no desperta cap mena d’estranyesa. És dels pocs llocs del món on entenen que siguis català, perquè ells també ho són una mica, encara que només sigui perquè els catalans hi vam ser durant quatre-cents anys i els vam deixar una llengua que malviu entre l’italià i el sard. Una llengua, però, que lluita també per fer-se un lloc entre els habitants d’aquesta ciutat de quaranta-dos mil habitants que mira al Mediterrani igual que hi mirem nosaltres.
Passejar per l’Alguer, doncs, és una mica com passejar-se per la costa catalana, és sentir-se a casa d’un parent que fa molt temps que no veus però que encara conserva aquell aire de família que no t’és del tot desconegut. Endinsar-se pels carrerons estrets i sinuosos de la ciutat vella, resseguir tota la muralla contemplant el mar i gaudir de les magnífiques vistes de l’Alguer et porta la tranquil.litat que hi has anat a buscar, et reconcilia amb aquella Mediterrània que a vegades oblides entre la boira de la Plana de Vic i la contaminació de la Barcelona postolímpica.
Caminant per l’Alguer, a més, no pots vèncer la temptació d’apropar-te a aquella colla d’avis que parlen asseguts en un banc mirant al mar i parar l’orella per sentir aquella llengua que és la teva però que té el solatge d’allò arcaic, d’allò medieval, d’aquells avantpassats que van arribar a l’illa de Sardenya buscant un punt estratègic per dominar la Mediterrània en una època en què les guerres es feien a alta mar. Però també sents com són molt pocs els qui pel carrer parlen la teva llengua, sents com la majoria parlen l’italià i arribes a pensar que a l’escola t’han enganyat, que l’alguerès és un dialecte del català, sí, però un dialecte que ja no parla ningú, que han fet que el mitifiquéssim per recordar que algun dia el nostre poble havia estat gran i poderós.
És segurament aleshores, quan el dia ja decau i has vist pondre’s el sol a dins el mar, quan se t’acosta un senyor i et diu que sobretot no t’oblidis de parlar català amb els alegueresos, que cal que s’adonin que aquesta és una llengua útil, una llengua que no poden oblidar, perquè si és la dels seus avis també és una mica la seva. I t’acompanya fins davant de la catedral perquè està a punt de començar una visita guiada en la teva llengua, però abans de marxar t’assenyala la sastreria i tintoreria que hi ha ben bé al davant i et diu que si algun dia et sobra una estona vagis a parlar amb el sastre, que ell és el veritable ambaixador de Catalunya a l’Alguer.
I com que per la visita falten un parell de minuts i de dies per estar a l’Alguer no te’n queda cap, prens la decisió d’entrar a la botiga i dir bona tarda en català al senyor que hi ha al darrere del taulell. Ell no ho dubta ni dues vegades i et convida a entrar a la rebotiga i a seure en un sofà estret i mig ocupat per un munt de llibres que ja endevines tots en català. I allà, entremig de planxes, camises i pantalons, el senyor Pasqual desgrana la història de l’Alguer des que hi van arribar els primers vaixells catalans l’any 1350 fins que en van marxar l’any 1720 en temps de Felip V. Quatre-cents anys d’història que han fet que el senyor Pasqual, nascut l’any 1937 a l’illa de Sardenya, fill d’un pagès i d’una mestressa de casa, i tu que has entrat a la botiga amb la curiositat de descobrir una mica si hi ha realment vida catalana a l’Alguer, pugueu entendre-us sense massa dificultats en la mateixa llengua. Una llengua que l’italià ha modelat i ha convertit en música, però que manté tota la puresa del català de l’edat Mitjana, del català que recordes dels versos d’Ausiàs March o de les inoblidables pàgines en què Joanot Martorell descriu els amors de Tirant i Carmesina.
I allà mateix, assegut en aquell sofà, t’adones també que la lluita perquè el català no es perdi a l’Alguer és ben viva, que tant des de Catalunya com des de la mateixa Sardenya es treballa per mantenir viva una llengua que ha anat subsistint no acabes d’entendre ben bé com. I el senyor Pasqual t’ensenya un llibre rere l’altre, et parla de les visites que li fan molts amics i coneguts catalans, però també molts desconeguts que descobreixen la seva tintoreria una mica com tu, per casualitat. Et parla de l’emoció que va sentir l’any 1960 quan un vaixell ple de catalans va arribar per primera vegada a l’Alguer després de molts de segles d’haver-ne marxat i els algueresos els van rebre com a germans. I et fa llegir en veu alta un poema que parla de la importància de mantenir les arrels alguereses i de retrobar-se amb els catalans del Principat. I quan ja gairebé estàs marejat de tanta informació, encara et recomana que no et perdis la conferència que està a punt de començar a la seu d’Omnium Cultural per presentar el darrer llibre que parla del tema que fa una hora que us té ocupats.
Però quan surts al carrer, i entres en una botiga a comprar pasta, perquè no pots marxar d’Itàlia sense emportar-te’n almenys un paquet, t’hi parlen en italià.
Aleshores et sembla que la rebotiga del sastre és molt petita…