La primera nit a Oslo va ser molt llarga, ningú va anul·lar cap reserva i vam haver de passar la nit voltant per la ciutat. Vam veure com de mica en mica les prostitutes anaven ocupant cada una de les cantonades de la ciutat i com els grups de seguidors dels Rolling Stones deixaven l’eufòria del concert i es refugiaven a les habitacions que havien reservat amb antelació. Nosaltres, esperant que es fes de dia, vam seure una estona a la recepció de l’Anker Hostel, fins que ens van fer fora, vam seure una altra estona en una hamburgueseria, l’única oberta de tot el centre de la ciutat, fins que ens van fer fora... i després ja a quarts de cinc de la matinada... vam intentar trencar el son en un banc de l’Estació Central, que acabava d’obrir les portes. A dos quarts de vuit, agafàvem un tren per anar cap a Bergen...
* * * * *
Després d’haver voltat durant gairebé deu dies per Noruega, després d’haver recorregut els fiords i d’haver arribat fins més enllà del cercle polar, tornem a ser a Oslo i torna a ser de nit. Aquesta vegada, però, tenim lloc per dormir. Compartim una habitació de quatre a l’Hotel Perminalen amb una noia de Santander i una japonesa que xarrupa fideus fins ben entrada la nit.
El primer que fem al matí és comprar un bitllet de transport per poder-nos moure per la ciutat i ja de seguida agafem un ferri fins a la península de Bygdoy. Desembarquem davant del Frammuseet, on hi ha el vaixell que va servir a Amudsen per descobrir el Pol Sud i que em porta a aquella frase del curs de mecanografia que vaig fer quan tenia catorze anys i que deia “En 1912 Scott y Amudsen descubrieron el Polo Sur”. Pobre Scott, va arribar tard i a sobre no va poder tornar en vida...
Sortim del museu pensant que la recomanació dels amics sempre és molt millor que qualsevol guia de la ciutat que puguis portar a la motxilla. Tenien raó quan ens van dir que el museu, amb totes les explicacions de les grans expedicions als Pols, valia la pena. Malgrat que a Bygdoy hi ha d’altres museus, aprofitem que ha sortit el sol per visitar el Vigeland Park, un parc molt ben cuidat, dissenyat per l’escultor noruec que li dóna nom. El parc, que és molt gran, és ple d’escultures d’homes, dones, nens i nenes despullats que representen totes les expressions humanes i les formes d’amor. Realment val la pena passejar-hi una bona estona.
A diferència del que hem vist a la resta del país, Oslo és una ciutat molt animada, amb molta gent al carrer, amb les terrasses plenes i la gent aprofitant les ullades de sol que fa de tant en tant per gaudir dels espais que la ciutat té a l’aire lliure. Nosaltres, però, ens tornem a tancar una estona en un museu, aquesta vegada el Munch. El documental que veiem de bon començament ens serveix per entendre després molt millor tots els quadres que hi ha penjats a les parets de les sales. Del Crit, segurament el quadre més famós del pintor, en veiem una versió en tons pastel que en va fer el 1893; la versió que van recuperar després que l’haguessin robat fa uns quants mesos s’està restaurant, i l’altra és a la Galeria Nacional. De tota manera, Munch no és només el Crit i hi ha molts altres quadres que em semblen tant o més interessants.
En aquestes latituds nòrdiques a l’estiu els dies són llargs, i encara ens queda temps per seguir l’avinguda principal de la ciutat, la Karls Johangade, fins al Palau Reial i agafar el metro per anar fins a Holmenkollen, on hi ha un dels trampolins de salts d’esquí més importants del món inaugurat l’any 1892. El sol es comença a amagar i fa fred. No hi ha neu, però hi ha nens entrenant. Ho fan en un trampolí més petit i al final es deixen caure a l’aigua, que no deu ser gens calenta.
La ciutat encara bull de gent i després de sopar voltem per la zona d’Akker Brygge, que es veu que està de moda. Al costat del mar algú hi ha instal·lat una plataforma de fusta i hi ha molta gent ballant. Deduïm que és la festa final d’un curs de balls de saló. El vent cada vegada és més fred, però sembla que només el notem els turistes, que som els qui anem més abrigats. Els altres van tots amb màniga curta i vestits d’estiu.
Demà encara serem a Oslo fins al vespre. Tindrem temps de tornar a voltar pels seus carrers, que ara ja coneixem tant de dia com de nit, i podrem anar a la Galeria Nacional a contemplar, ara sí, el Munch més internacional, el Crit original, i també l’obra de pintors com Monet, Degas, o Picasso i la dels autors realistes noruecs. Més tard, deixarem la ciutat pel mateix lloc on hi vam entrar, i amb la motxilla a l’esquena reconeixerem gent apressada amunt i avall, pantalles que indiquen hores, andanes i números de tren o d’autobús, maletes i una megafonia que no entenem i que ens martelleja el cervell a l’estació central.
Després d’haver voltat durant gairebé deu dies per Noruega, després d’haver recorregut els fiords i d’haver arribat fins més enllà del cercle polar, tornem a ser a Oslo i torna a ser de nit. Aquesta vegada, però, tenim lloc per dormir. Compartim una habitació de quatre a l’Hotel Perminalen amb una noia de Santander i una japonesa que xarrupa fideus fins ben entrada la nit.
El primer que fem al matí és comprar un bitllet de transport per poder-nos moure per la ciutat i ja de seguida agafem un ferri fins a la península de Bygdoy. Desembarquem davant del Frammuseet, on hi ha el vaixell que va servir a Amudsen per descobrir el Pol Sud i que em porta a aquella frase del curs de mecanografia que vaig fer quan tenia catorze anys i que deia “En 1912 Scott y Amudsen descubrieron el Polo Sur”. Pobre Scott, va arribar tard i a sobre no va poder tornar en vida...
Sortim del museu pensant que la recomanació dels amics sempre és molt millor que qualsevol guia de la ciutat que puguis portar a la motxilla. Tenien raó quan ens van dir que el museu, amb totes les explicacions de les grans expedicions als Pols, valia la pena. Malgrat que a Bygdoy hi ha d’altres museus, aprofitem que ha sortit el sol per visitar el Vigeland Park, un parc molt ben cuidat, dissenyat per l’escultor noruec que li dóna nom. El parc, que és molt gran, és ple d’escultures d’homes, dones, nens i nenes despullats que representen totes les expressions humanes i les formes d’amor. Realment val la pena passejar-hi una bona estona.
A diferència del que hem vist a la resta del país, Oslo és una ciutat molt animada, amb molta gent al carrer, amb les terrasses plenes i la gent aprofitant les ullades de sol que fa de tant en tant per gaudir dels espais que la ciutat té a l’aire lliure. Nosaltres, però, ens tornem a tancar una estona en un museu, aquesta vegada el Munch. El documental que veiem de bon començament ens serveix per entendre després molt millor tots els quadres que hi ha penjats a les parets de les sales. Del Crit, segurament el quadre més famós del pintor, en veiem una versió en tons pastel que en va fer el 1893; la versió que van recuperar després que l’haguessin robat fa uns quants mesos s’està restaurant, i l’altra és a la Galeria Nacional. De tota manera, Munch no és només el Crit i hi ha molts altres quadres que em semblen tant o més interessants.
En aquestes latituds nòrdiques a l’estiu els dies són llargs, i encara ens queda temps per seguir l’avinguda principal de la ciutat, la Karls Johangade, fins al Palau Reial i agafar el metro per anar fins a Holmenkollen, on hi ha un dels trampolins de salts d’esquí més importants del món inaugurat l’any 1892. El sol es comença a amagar i fa fred. No hi ha neu, però hi ha nens entrenant. Ho fan en un trampolí més petit i al final es deixen caure a l’aigua, que no deu ser gens calenta.
La ciutat encara bull de gent i després de sopar voltem per la zona d’Akker Brygge, que es veu que està de moda. Al costat del mar algú hi ha instal·lat una plataforma de fusta i hi ha molta gent ballant. Deduïm que és la festa final d’un curs de balls de saló. El vent cada vegada és més fred, però sembla que només el notem els turistes, que som els qui anem més abrigats. Els altres van tots amb màniga curta i vestits d’estiu.
Demà encara serem a Oslo fins al vespre. Tindrem temps de tornar a voltar pels seus carrers, que ara ja coneixem tant de dia com de nit, i podrem anar a la Galeria Nacional a contemplar, ara sí, el Munch més internacional, el Crit original, i també l’obra de pintors com Monet, Degas, o Picasso i la dels autors realistes noruecs. Més tard, deixarem la ciutat pel mateix lloc on hi vam entrar, i amb la motxilla a l’esquena reconeixerem gent apressada amunt i avall, pantalles que indiquen hores, andanes i números de tren o d’autobús, maletes i una megafonia que no entenem i que ens martelleja el cervell a l’estació central.
No comments:
Post a Comment